PLOU I EL CAFÉ ENCARA CREMA

El cert és que tots els grans temes se’ns en van de les mans. Brollen com l’escuma i aben per formar un nuvolet perfectament translúcid a cada horitzó personal.

Els diners, la bellesa, la felicitat, l’amor... grans preocupacions de l’humà actual que no són més que nuvolets impossibles d’atrapar. D’això tracten els ideals, oi? Ho sabem, ho sabem tots i no per això deixem d’admirar-los.

Hi ha persones que són capaces de renunciar a un somni ideal, o millor, trobar descans i pau en la imperfecció. Lamentablement no són moltes. La majoria es passen les seves vides estirant els braços cap a nuvolet, empassant-se l’aire a glopades en un afany d’arribar-hi més ràpid i com que l’aire no té gust, s’empassen la vida sense adonar-se’n. Algunes d’aquestes, però, aconsegueixen agafar el núvol i baixar-lo a la Terra. El problema llavors és que mantenir el nuvolet entre els braços és absurdament difícil i, alhora, la resta de terrenals s’adona que el nuvolet, tan perfectament brillant allà al cel, quan baixa al món dels mortals es descobreix lleig i esquifit, de color de sutge i olor de mentida, perduda tota lluïssor anterior. EL nuvolet, per la seva condició d’inaccessible, llueix com el més bonic dels pensaments i dóna un sentit al continu estira-i-arronsa de la vida. No és més senzill si tot ha de contribuïr a un objectiu final? Perque fem això contínuament. Estudiem històries que no ens interessen, nes esforçem a mantenir-nos dins un requadre en el que no hi cabem, treballem ideees que no compartim, votem pensaments que no són els nostres, invertim temps de manera obligada amb finalitats que no entenem però que ens semblem necessàries. Posseïm coses que no necessitem; tractem amb gent amb qui no ens ve de gust tractar; comprem bens que no volem, a persones que no coneixem, per satisfer necessitats que no tenim; ens comportem de manera que no volem, per fer contenta gent que no ens interessa i que alhora fingeixen interès per nosaltres de manera que ningú està sol mentre no surti d’aquests cercles viciosos.

Rés és real: no posseïm ni caes, ni cotxes, ni menjar, ni joguines, ni targetes d’autobús, ni llibres ni música.

No necessitem res del que tenim i volem tot allò que ens falta per aconseguir. Ens acaba per posseïr el que tenim en una espiral enfebrida de consumició i adquisició.

I no és aquest l’ideal més perfecte? Els nostres presents no están mai plens, sempre són un graó més cap a una felicitat material ideal. Suem, treballem, passem el temps estirant els braços cap a un futur orgiàstic que, cada capvespre, se’ns pon amb el sol, lluent i inaccessible. Pero no importa, demà estirarem més els braços, demà correrem més depressa, intentant atrapar per fi el nostre perfecte i lluent nuvolet personal... i serem bots a la deriva, retornats sense parar, i sense saber-ho, a la vora del mar.